Aquestes han quedat modificades (o almenys per un temps) i la nostra trajectòria professional, ha quedat alterada.. Què hi podem fer davant d’aquesta circumstància?
De ben segur que la nostra actitud, i la nostra habilitat actitudinal d’encaixar aquesta situació, no desitjada, hi pot fer molt.
Prendre consciència de la nova realitat, observar els avantatges que el nou lloc de treball ens reporta, com ho pot ser personal... i amb humilitat, saber acceptar la realitat que ens toca viure, ara, i en aquest moment.
Això no vol dir, en cap cas, deixar de fer tot allò que està a les nostres mans, esclar!, com pugui ésser formar-nos amb el nou entorn laboral...
Una bona disposició per part nostra, per encaixar aquesta situació, no desitjada, és molt possible que, amb el temps, assolim i adquirim unes noves habilitats, com ho son: capacitat d’adaptació, fortalesa i creixement personal.
Si fem l’esforç de modificar la nostra actitud, encara que d’entrada, i humanament no ens hi sentim capaços, i procurem transformar-la en positiu, la nostra vivència serà molt més saludable. Mentre que encaixar-la d’una manera negativa, ens pot dur a conseqüències molt més difícils de suportar i de reconduir.
Aquesta tasca de pensar en positiu, de fer com si res, de tirar endavant amb allò que no vull, implica un esforç, un gran esforç, però joiós, si finalment l’hem aconseguit sostenir!
De ben segur que, el nostre comportament esdevindrà de referència per a altres persones, persones que ens envolten, com ho poden ser els nostres fills... per què no? que ens coneixen, i que, si es troben en situacions futures semblants, puguin utilitzar, si els hi és convenient, aquestes eines.
Per tant, allò que no volem, es transforma en allò que, sense saber-ho, pot ajudar a terceres persones, arrel del nostre comportament a descobrir noves eines de gestió internes, en situacions difícils que es puguin produïr.
1 comentari:
«Capacitat d'adaptació, fortalesa i creixement personal», molt bé dius, unes habilitats que justament es desenvolupen en fer camí entre pedres i entrebancs, altrament no en sabríem mai. Podem ser testimonis per als altres? Sí, és clar... Però per mi (i potser per tu també) el més important és saber de cara a un mateix: “com vull ser”, i no tant “què vull ser”, és a dir la manera, les actituds interiors en què vull fonamentar les meves accions exteriors. Dificultats? Problemes? Sempre n'aniran venint de nous que requeriran actuar, fer-hi alguna cosa. Quina? Qui o què em pot dir què és el millor en cada situació? Per mi la clau és que l'opció que escolliré estarà íntimament relacionada amb una opció prèvia, possiblement més lliure per no haver estat sotmesa a la pressió directa dels problemes, efectivament: les actituds interiors.
M'ha agradat molt la teva reflexió! Un petó!
Publica un comentari a l'entrada